Donada la situació de Pankilandia es fa palès que el país viu sotmès a una època de recessió profunda caracteritzada per un excés de l'oferta sobre la demanda. Els consells del meu assessorament es donarien per dues vies: política monetària i política fiscal. A nivell fiscal materialitzaria les meves opcions per la via de l'efecte impositiu, tinguent molt present en tot moment els efectes a c/t, sense descuidar del tot el paper de la despesa pública. Una premisa que tinc present és deguda a la situació a partir de la qual imagino que la propensió marginal al consum és superior a la propensió marginal a l'estalvi, degut a l'estat creixent de pobresa (en tot cas la gent ha de menjar). Per tant el punt de partida és una reducció dels impostos proporcionals i en menor mesura els progressius, ja que són els primers els que no tenen en compte la riquesa de les famílies i solen tenir més incidència sobre el consum de béns bàsics (per exemple l'IVA, si fos el cas que existís). Cal esmentar que la promesa de reducció d'impostos ha de ser inmediata, mentre que durant la campanya electoral de Peter Pank cal informar de les intencions d'augmentar el dèficit públic i d'aquesta manera contribuir a la reducció de l'atur, entenen també que l'augment del dèficit públic implica un aprofitament del 100%, és a dir deixa de banda la propensió marginal al consum. Alguns exemples aplicables a Pankilandia tinguent en compte la seva situació serien totes aquelles obres que es refereixen a infrastructura bàsica: escoles, carreteres, transport públic,... fet que també contribuïrà a l'emissió de deute públic alhora que ajudarà a la redistribució de la riquesa, només comprarà deute públic aquell que tingui excedents per invertir, d'aquí que no era tant important portar a terme un decrement dels impostos progressius en comparació als proporcionals.

Respecte a la política monetaria cal tenir molt en compte el punt de vista Keynesià, és a dir la variació dels tipus no té massa influència sobre la inversió, no tant com ho fan les expectatives. Ara bé, també cal prendre en consideració que un augment de la producció a Pankilandia pot implicar a c/t una reducció més que proporcional sobre l'atur. Per tant en aquest sentit cal tenir en compte el punt de vista monetarista i vendre com a incentiu a la inversió un reducció dels tipus d'interés. fet que pot entrar en contradicció en l'augment del deute públic (aleshores major retribució, efecte crowding out) però cal fer veure que a ll/t el país serà més productiu i per tant el nivell de rendes augmentarà i la recaptació en termes progressius serà major.

Respecte el comerç exterior, l'emissió de deute públic contribuirà, en part, a l'entrada de capital estranger fet que ajudarà al finançament de la despesa pública en la mesura que augmenta la inversió a Pankilandia, tamé cal tenir en compte l'apreciació de la moneda i que en certa manera pot contribuïr a l'augment de les importacions, ara bé tinguent en compte la profunda recessió existeix un temps de marge abans no es generalitzi aquest fenòmen, si més no fins que els nivells de consum interior impliquin un nivell d'estalvi mínim, o bé fins que la propensió marginal al consum i a l'estalvi s'acomodin.

Vista la situació des de la posició de govern un cop guanyades les eleccions implica una estratègia econòmica amb rendiments a ll/t, si més no al llarg dels propers quatre anys. En aquest sentit tornaria apostar pel punt de vista Keynesià en matèria fiscal si bé amb certes consideracions. Donaria més importància a la creació de llocs de treball que a la reducció dels impostos, sobretot jugant amb els rendiments que en puc treure d'una situació i de l'altra, és a dir el 100% de la inversió tindrà repercussió, i segurament més que proporcional a la quantitat invertida a través del multiplicador de la inversió. La situació a Pankilandia continua presentant un fet inqüestionable que és el baix consum que té l'economia i que per tant pot fins i tot malmetre les expectatives d'inversió. A mig termini és necessari un decrement dels impostos proporcionals, menys acusat que en l'opció anterior, d'aquesta manera equilibrem un horitzó futur de prosperitat amb un augment de la renda disponible, escenari favorable a la inversió. Un punt a tenir en compte és el moment d'aplicació d'aquestes mesures, cal recordar els lags que es produeixen degut al comportament cíclic de l'economia, en aquest sentit fora bo veure quan els preus comencen a emetre la verdadera informació de la situació, és a dir quan es fa palès el refredament.

A mig termini l'economia tindrà els requisits per emprendre un creixement que pot esdevenir en un creixement més pronunciat de la Dag que de Sag, per tant es poden produir tensions inflacionistes. Arribat aquest moment cal tenir molt present l'espiral de salaris-preus, en aquest sentit les eines es materialitzen de nou en política fiscal via impostos (un augment dels mateixos pot tenir efecte immediat sobre l'activitat econòmica i sobretot pot contribuir a una política inflacionista moralment convincent que ajudi a trencar l'espiral).

Respecte a la política monetaria cal entendre l'escenari d'un futur amb bones expectatives conjugat amb la filosofia del Partit Popular de Pankilandia on segurament la tendència a un sistema lliberal és molt més acusat que la tendència a una economia planificada, per tant un decrement en els tipus d'interés a de provocar un augment a mig termini de la inversió i de nou tenir en compte l'efecte multiplicador. Cal combatre l'efecte Crowding out amb un programa coherent de rendes futures a les noves inversions, fet que no perjudicarà al desplaçament de la inversió privada.

Pel que fa referència al comerç exterior sóc conscient que una política fiscal expansiva via despesa pública portarà a la compra de deute públic per part d'inversors estrangers i per tant una apreciació de la moneda que en certa manera pot malmetre la capacitat exportadora. Ara bé també cal entendre que la sensibilitat a la importació està amb estreta consonància a la qualitat de la producció interior, per tant aquest ha de ser un estímul que en primer lloc ajudi a la recuperació normalitzada del consum interior i després esdevingui un fonament de capital humà i tecnològic que faci de Pankilandia una terra amb bones expectatives de creixement futur.

Per últim recordar que un dels programes socials a tenir més en compte a Pankilandia són un conjunt de polítiques que afavoreixin a la R+D i sobretot a la formació de mà d'obra amb tal de garantir un mercat potencial altament productiu i d'aquesta manera orientar el creixement cap a una expansió ideal amb baix atur i baixa inflació.